I si les idees no hi manquen, què és el que impedeix posar-les a la pràctica? Perquè no se n’extreu tot el profit que se’n podria extreure, d’aquestes aplicacions? Sota el meu punt de vista, són diversos els factors que hi incideixen:

• Sí que hi ha la idea, manca la materialització. El fet d’haver projectat totes les aplicacions és relativament fàcil si tenim en compte quatre conceptes bàsics sobre què és allò que volem fer. Allò difícil és posar-s’hi amb les tasques de disseny gràfic, de llenguatges html, integració web, etc. S’ha de saber desenvolupar la idea, materialitzar-la, però per a aprendre calen cursos, sovint són costosos.
• Manca interès empresarial. Les empreses no acaben de veure la necessitat  d’invertir seriosament en el desenvolupament d’aplicacions multimèdia educatives. No hi veuen públic potencial suficient, no s’arrisquen a fracassar. Perceben la manca de conscienciació respecte les noves tecnologies.
• Manca conscienciació per part dels potencials usuaris, manca de  predisposició a fer ús d’aquests nous materials multimèdia que sovint generen tants dubtes sobretot en l’àmbit de l’ensenyament ordinari.
• Manca formació. I això és bàsic per a poder desenvolupar les aplicacions. La desconeixença no radica en la ignorància.  La ignorància radica en la desconeixença. Si no informem de l’ús de les TIC, és lògic que ens mostrem apàtics envers les aplicacions multimèdia. La formació en l’ús de les noves tecnologies és imprescindible.

Les idees hi són. Només cal esperar que algú ens les escolti.

]]> http://hlennna.wordpress.com/2009/01/14/la-idea-de-tot-plegat/feed/ 0 hlennna bombilla http://hlennna.wordpress.com/2008/11/23/la-multimedialitat-improductiva/ http://hlennna.wordpress.com/2008/11/23/la-multimedialitat-improductiva/#comments Sun, 23 Nov 2008 15:17:07 +0000 hlennna http://hlennna.wordpress.com/?p=82 ]]> Avui dia és gairebé impossible no trobar a les joguineries nines que parlin, peluixos que reprodueixin sons prèviament enregistrats, videojocs, ordinadors per a infants de fins a 18 mesos d’edat, màquines de sudokus intel.ligents o jocs de taula tradicionals complementats ambd DVD’s.

La multimedialitat ha arribat al món de les joguines, això és indubtable. Allò qüestionable és si ho ha fet, en tots els sentits, de la millor manera. Si bé aquestes s’han adaptat a la era tecnològica (quelcom positiu en tant que els infants comencen a familiaritzar-se abans amb allò que els espera en un futur no molt llunyà), la qualitat dels continguts d’aquestes deixa, de vegades, molt a desitjar.

Mylife “otra vida en tus manos” és l’exemple de què m’agradaria parlar. Es tracta d’una espècie de videoconsola que pretén omplir les cartes dels reis mags de les joves pre-adolescents d’enguany. Es tracta d’un aparell que permet la simulació d’una vida paral.lela a la de la persona qui la fa anar, quelcom similar al “què m’agradaria ser però no puc ser-ho, per tant, m’ho imagino mitjançant l’aparell”. Un estil de Second Life, totalment basat en l’entreteniment però amb la diferència que els esterotips ja vénen prefixats fins i tot des de l’anunci publicitari. Permet visitar “llocs tan interessants com” la casa del xicot o el centre comercial (oh, estimada societat consumista…), sense oblidar que “si vols” pots anar a l’escola. Increïble.També permet intercanviar roba amb les amigues (que lògicament, tenen totes la mateixa mini-talla de pantalons, samarretes, etc.) i enviar-te missatges amb elles per comentar com de màgica és la targeta que t’has comprat per afegir roba al teu armari o complements als teus calaixos. Fantàstic.

La diferència amb el que vindria a ésser el Tamagotchi és que amb aquest, almenys, procures la supervivència d’un ésser, la qual cosa suposa tenir certes cures: controlar la seva alimentació, gestionar el seu temps d’oci, potenciar la seva sociabilitat. Mylife és un aparell totalment improductiu. Esterotipa les noies adolescents i la imatge que projecta de les dones en general és insultant.

Alteses reials, si us plau, feu cas omís de les peticions improductives de les noies víctimes de la societat consumista i de l’analfabetització cultural. Gràcies.

Visca les campanyes nadalenques, aquelles que utilitza el comerç per a obtenir mà d’obra barata i un servei eficient i eficaç per part d’estudiants desesperats que no troben una feina que s’adapti a les seves necessitats (i preferències!). Tot i que, tal i com estan les coses, sort en tenim, de trobar feina!

Doncs bé, la secció de joguines d’un gran centre comercial, dóna per molt més del que m’imaginava. I més en dies entre setmana quan no hi ha feina d’empaquetació i som directament destinades a atendre els possibles compradors. És clar, abans d’atendre hem d’investigar el mercat de la joguina. De fet, és aquí on volia arribar.

Durant aquesta setmana he pogut comprovar a banda del tipus de pare/mare que hi ha en funció de la joguina que compren per al seu fill, a banda que és molt dur estar-se sis hores de peu de dilluns a dissabte i festius inclosos, a banda que la crisi sembla inexistent durant els caps de setmana a la secció, a banda de tot això, m’ha complagut comprovar que hi ha fabricants de joguines que es preocupen realment del desenvolupament dels infants. I no, no em refereixo a Kota el Triceratops, el dinosauret d’un metre d’alçada amb onze sensors en tot el seu cos que el permeten reaccionar quan el toquen amb moviments i sons pel mòdic preu de 350 euros. NO. Em refereixo a una marca que de ben segur ens sonarà a molts: Vtech.

Vtech és una marca reconeguda mundialment com a especialista en joguines educatives electròniques que presenta una gamma de productes per a totes les edats, des dels primers mesos de vida i fins als nou anys. L’estrella de la gamma de productes interactius Vtech és l’V.Smile, un ordinador que es comença a adaptar als infants de tres anys i ho segueix fent segons les necessitats fins als nois i noies de nou. Es tracta d’una interfície on l’usuari pot anar resolent activitats de caràcter-lúdico-educatiu mitjançant cartutxos els quals modifiquen els continguts de l’ordinador. Aquest, al mateix temps es pot connectar a la televisió i permet ésser dirigit per l’usuari amb diversos comandaments: teclats, joysticks, llapis sensorials, ratolins, tot en funció de l’edat.

Vaja, el que vindria a ser una Play Station però amb continguts íntegrament educatius, lúdics i amb un disseny adaptat a l’edat. El positiu és la interactivitat que es desprén, la qualitat dels continguts, l’adaptació a l’infant, en general.

Aquestes són algunes de les característiques de l’V.Smile Pc simple: conté un teclat, una zona d’escriptura tàctil, 13 activitats per a aprendre (vocabulari, colors, figures…), làmines per pintar, connexió a la televisió mitjançant infrarrojos o compatibilitat amb tots els cartutxos V.Smile (n’hi ha de cartutxos per a totes les edats).

Us convido a que conegueu la prestigiosa marca de joguines, perquè realment ens trobem amb coses que ja ens agradaria a molts haver-ne pogut disposar! Els nostres eren altres temps…

Primer nivell: Nivell mínim d’interactivitat. L’usuari decideix entre les opcions propostes (cas Caixer Automàtic)

Segon nivell: Es presenten opcions i també problemes. L’alumne ha de respondre al problema i és avaluat de manera simple. (correcte/incorrrecte o nombre d’errors)

Tercer nivell: L’aplicació multimèdia detecta carències, fa un estudi sobre la progressió de l’alumne i analitza els temes consultats per aquest. Exemple: Aplicacions web d’autoescoles (http://www.todotest.com)

Quart nivell: L’aplicació és capaç de respondre dubtes, incorpora un cercador de temes i respon les demandes de l’alumne. És el cas de les Enciclopèdies Multimèdia.

Cinquè nivell: Nivell màxim d’interactivitat. Aplicacions emprades a centres educatius per tal que l’alumne es converteixi en emissor, receptor i creador multimèdia. El professor és el mediador. Exemple: Campus Virtual

Un grup d’alumnes del Màster en creació de videojocs de la Universitat Pompeu Fabra (que van ser guardonats a l‘Independent Games Festival als EUA, després de ser-ho també a l’Artfutura) van rebre farà uns mesos la notícia que el videojoc que havien dissenyat arribaria a ésser molt més que un projecte acadèmic.

I de fet, ja queden pocs dies perquè els internautes poguem experimentar amb la renovació del “Galaxy Scrapper” que s’ha passat a dir “Dr.Scrapper”, un videojoc que pretén informar de les malalties mentals greus, tema en què es basa la Marató de TV3 d’enguany. Durant un temps podrem jugar amb una versió de demostració per internet , tot i que si comprem el disc de La Marató hi podrem accedir a la totalitat del seu contingut.

Pot ser interessant veure les possibilitats i recursos d’un videojoc, amb el qual no només aprenem sinó que, amb la seva adquisició, ens comprometem amb la causa.

Un recurs eficaç

Ho han sabut fer. La indústria del videojoc creix a un ritme trepidant. Al 2007 només a Espanya la xifra de vendes fou de 1.454 milions d’euros envers els 960 milions de l’any anterior,  el que suposa un augment del 50%, segons dades de la Asociación de Desarrolladores y Editores de Software de Entretenimiento (aDeSe). Si comparem les xifres de la indústria dels videojocs amb altres tipus d’entreteniment, les vendes superen la suma de taquilla dels cinemes (644 milions), la venda de pel.lícules (362 milions) i la música enregistrada (284 milions) juntes.

Ara ve la paradoxa…

He trobat noticies en relació als videojocs i la hiperacitivitat: “Els videojocs poden desencadenar la hiperactivitat infantil”, afirma el doctor Canosa, màxim responsable de Pediatria de l’Hospital Casa de Salud de València, qui pensa que fer un ús desmesurat d’aquests pot repercutir a l’augment d’estrès i excitació de l’infant. Si fem cas d’això… Entenc que TV3 decideix informar de les malalties mentals greus fent ús d’allò que les provoca. Molt bé, havia parlat de recurs eficaç, sí, però no en aquest sentit!

Sincerament penso que els videojocs representen reptes per als usuaris, qui han de saber assimilar i retenir la informació, construir i aplicar estratègies i desenvolupar habilitats psicomotrius per tal de saber afrontar els problemes que es presenten. En aquest sentit, més que no pas contribuïr a generar tensió, allò que es pretén és el contrari: saber donar sortida als problemes, desfogar-se de les tensions. També és cert que no és bo abusar-ne. Penso que aspectes com la sociabilitat i el rendiment escolar es veuen afectats pels videojocs a partir que es converteix en quelcom obsessiu i en la mesura que facin perdre al jugador la noció del temps. I això sí: Els pares han de controlar-ne els continguts, bàsic, bàsic.

El cas… Enhorabona als dissenyadors del projecte!!!

Avui he estat llegint en xarxa un interessant article de la professora de la UNED Sara Osuna, “Educación Multimedia: La clave para el paso de milenio”, en referència a les possibilitats de l’educació multimèdia.

Introdueix l’escrit parlant de la necessaria decodificació que cal fer dels missatges multimèdia, i això m’ha fet reflexionar sobre un concepte del qual em van parlar l’any passat: L’alfabetització digital. A la Universitat Autònoma de Barcelona vaig cursar una assignatura optativa sobre Comunicació i Educació, impartida pel senyor Jose Manuel Pérez-Tornero ((( Doctor en Comunicació i expert en comunicació estratègica i televisió educativa, va crear Televisió Educativa de Televisió Espanyola (TVE) i ha dirigit diversos projectes de Canals temàtics educatius-culturals. També dirigeix el máster de Comunicació i Educació a la UAB i va rebre el Premi Reina Sofía d’ Investigació en Ciencies Socials. Ha escrit els llibres Tribus urbanas, Comunicación y Educación en la Sociedad de la Información i El desafío educativo de la televisión.)))

Ell ens va parlar de la importància d’educar en la crítica: Avui en dia, els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són protagonistes de la nostra vida. Difícilment trobem una persona sense ordinador, allò que cal no és ensenyar a utilitzar-lo (si bé això ja no cal fer-ho, almenys entre els joves…) sinó que allò primordial és ensenyar a entendre els seus continguts. Ens explicava Tornero que les persones han de poder filtrar, entendre i discriminar l’allau d’informació que circula a la xarxa de xarxes. ens deia que els mitjans de comunicació, en la mesura que els trobem arreu, són capaços d’estructurar sistemes de símbols i valors determinats sobre la població. És per això que es considera tan important que aquesta sigui capaç de descodificar correctament els missatges que els mitjans transmeten.

És cert que la utilització de la tecnologia multimèdia contribueix a elevar la qualitat del procés ensenyament-aprenentatge, tal i com explica Sara Osuna, però abans de tot, seria convenient informar l’alumnat del ventall de possibilitats que ens ofereix la Web 2.0 i, òbviament, educar en la crítica. A Europa ja hi ha diverses iniciatives per a educar en l’ús crític d’Internet, como Educaunet i Safer Internet

Després de l’experiència (molt i molt gratificant, de debò) adquireixo un hàbit diari: consultar la web de La Vanguardia de manera inconscient cada vegada que connecto Mozzilla. I trobo que és molt positiu, perquè em manté al dia de tot una mica. I tampoc no és per publicitar gaire, però la web cada vegada és millor en tots els aspectes: disseny, continguts, participació, multimedialitat en general.

Doncs bé, des del 10 de juny de 2008 s’emet a La Vanguardia.es un informatiu tecnològic setmanal, d’uns 3-4 minuts de durada, anomenat « Tic-Tac News » presentat per Marcel Morilla. És interessant el tractament de l’informatiu i el seu to irònic (sovint mancat de gràcia), però sobretot penso que és una manera consistent de fer arribar els nous avenços tecnològics als usuaris d’un diari digital. S’hi donen explicacions pertinents amb to didàctic i proper en clau d’humor.

El problema: la localització. Si bé és cert que a la web, a la secció Vídeos hi ha una secció de programes, no existeix la possibilitat de mirar capítols exclusivament d’aquest informatiu, sino que tots els programes hi apareixen barrejats. La solució passa per estar a l’aguait cada dilluns, quan l’informatiu és en portada! Avui, “Buscando espías en el Facebook”.

Que en gaudiu! …porqué… ¿Quién ha dicho que la tecnología no es divertida?

Llavors, encuriosida, he decidit estirar del fil i he anat a parlar a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, pensant que aquesta nova Corporació Audiovisual, entre alguna de les seves tasques, hi podria aparèixer la gestió de la pàgina web de la Generalitat. Una Corporació que, segons he trobat, té la missió d’oferir a tots els ciutadans de Catalunya un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana. Això sí, finançada per la Generalitat. De fet, són el govern de la Generalitat i el Parlament qui elegeixen els membres que en formaran part.

Aquesta Corporació, al seu torn, engloba un seguit d’empreses: Televisió de Catalunya, Catalunya ràdio, CCRTV Interactiva, Activa Multimèdia Digital i empreses participades com l’agència catalana de notícies. També he indagat en aquestes ramificacions i m’he trobat amb projectes multimèdia realment interessants. Un dels que més m’ha sorprès ha estat la pàgina web de l’InfoK, un informatiu que s’emet al K3 amb la vista posada al públic infantil i juvenil, una web interessantíssima a nivell interacció, disseny, multimedicitat.

De totes, totes, afirmo, sense por a equivocar-me, que la web de la Generalitat de Catalunya no és gestionada per cap empresa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, però proposo que ho sigui. De ben segur la Generalitat hi guanyaria força.

Gràcies a aquest post i després de consultar diversos hipervincles, he anat a parar a la pàgina web del II Congrés Internacional de la Publicació Electrònica, que se celebrarà el proper 12, 13 i 14 de desembre al Citilab-Cornellà (Barcelona), un congrés que tant per professionals de la web 2.0 com per a amateurs, bloggers o frikis de la navegació es presenta interessant. La vessant negativa són els 120 euros que costa inscriure’s a les sessions presencials. La vessant positiva és que fins al 21 de novembre tothom que hi vulgui pot participar als diversos fòrums, tallers i seminaris que es troben a la web, i només cal registrar-se (de manera gratuïta!)

Karma Peiró, periodista digital, ens presenta el II Congrés Internacional de la Publicació Electrònica:

]]> http://hlennna.wordpress.com/2008/10/10/lestat-de-la-blogosfera/feed/ 2 hlennna http://hlennna.wordpress.com/2008/10/07/lexpressio-oral-i-les-noves-generacions-multimedia/ http://hlennna.wordpress.com/2008/10/07/lexpressio-oral-i-les-noves-generacions-multimedia/#comments Tue, 07 Oct 2008 21:32:58 +0000 hlennna http://hlennna.wordpress.com/?p=9 ]]>

La revolució multimèdia ha provocat un canvi en la concepció de l’aprenentatge. Si abans les possibilitats es limitaven al dictat d’apunts i l’escriptura sobre pissarres amb guixos, avui dia és gairebé impossible concebre una classe sense una connexió a internet. Aquests canvis en la metodologia provocats per la revolució tecnològica han portat molts avantatges, és cert, però també m’agradaria incidir en un fet que sovint passa desapercebut: Les eines que ens proporciona el món multimèdia en l’aprenentatge són eines que si bé poden ser considerades vàlides no arriben a ser del tot efectives.

En l’aprenentatge multimèdia considero que és important la visualitat, l’adquisició de coneixement mitjançant la memòria visual -i també auditiva, tot i que aquesta incideix de manera menys significativa en la retenció de conceptes clau-, però penso que es tracta d’un aprenentatge on resta exclosa la vessant expressiva, especialment l’expressió oral.  Aquestes eines multimèdia que ens proporcionen coneixement, simplement es limiten a això, a proporcionar-nos-el. A la pràctica, a l’hora de voler exposar aquests coneixements, els participants de la multimedialitat no saben com actuar, es redueixen les capacitats comunicatives reals, manca confiança en la situació comunicativa real ja que aquests resten sota la protecció de l’anonimat rere les pantalles. El pànic escènic s’incrementa, el llenguatge no verbal hi juga un paper fonamental en la transmissió de les emocions: l’interlocutor coneix el tema, l’ha estudiat, ha fet exercicis, ha estat avaluat, però no sap convèncer.

Penso que aquest amagatall multimèdia de l’interlocutor no només és perjudicial sobre l’exposició del temari après, sinó que un excés de multimedialitat pot tenir, a la llarga, repercussions sobre les relacions socials, la gestió de la timidesa, la por.  La comunicació virtual, en general, penso que propicia un difícil enfrontament a les situacions comunicatives reals.

És per això que m’agradaria felicitar el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya per haver decidit apostar per l’expressió oral amb la preparació del Concurs d’oratòria en diverses llengües, que s’ha celebrat aquesta setmana al Palau Robert de Barcelona i al qual han participat CEIPs i IES de tota Catalunya.

]]> http://hlennna.wordpress.com/2008/10/07/lexpressio-oral-i-les-noves-generacions-multimedia/feed/ 2 hlennna El Conseller d'Educació Ernest Maragall amb els finalistes del Concurs d'Oratòria